Talks
Les cançons italianes de Schubert
A càrrec d'Antoni Colomer
Dissabte 17 d'agost a les 19:30 h
El conjunt d'àries, arietes i cançons a partir de textos italians suposen un part marginal de la producció liederística de Franz Schubert, però posen de manifest la decisiva influència de la tradició musical italiana en el compositor vienès. Deixeble d'Antonio Salieri, les primeres Ariette són una mostra de la seva etapa d'aprenentatge. La resta, com és habitual en l'autor, estan agrupades en col·leccions, entre les quals destaquen les dedicades a Metastasio, de 1813, o un segon grup de 1820 amb poemes de Vittorelli i de nou Metastasio i, finalment, una sèrie escrita pel gran baix Lablache, de 1827. Un conjunt de peces que ens mostren un vessant poc conegut però molt clau per copsar la polièdrica personalitat de Franz Schubert.
Conferència en català
 
El cant del cigne de Schubert
A càrrec de Raül Garrigasait
Dijous 22 d'agost a les 19:30 h
L’any 1828, durant els últims mesos de la seva vida, amb el mateix frenesí creatiu que l’havia acompanyat sempre, Franz Schubert va compondre tretze lieder sobre textos de diversos poetes. Aquest conjunt es va publicar pòstumament sota el títol Schwanengesang, “Cant del cigne”, com a darrera mostra d’una de les carreres més extraordinàries de tota la història de la música en el camp del lied. El conferenciant exposarà la gènesi i l’estructura d’aquest cicle, comentarà els poetes que va triar el compositor, investigarà la relació que estableix entre vers i música i analitzarà detalladament algunes de les cançons del conjunt. Tot amb una única intenció: que l’auditori pugui gaudir més profundament de la música de Schubert.
Conferència en català
 
Compondre amb por?
A càrrec de Carlos Calderón
Dissabte 24 d'agost a les 19:30 h
De tots és sabut que la relació entre Xostakóvitx i Stalin no va ser fàcil. L’any 1936 es va publicar el celebèrrim editorial del Pravda “Caos en comptes de música” que deia: “Lady Macbeth està tenint gran èxit en les audiències burgeses estrangeres. No serà que lloen l'òpera perquè és apolítica i confusa?” A aquesta acusació seguien paraules encara més amenaçadores: “El poder de la bona música per inflamar les masses ha estat sacrificat en un intent petit-burgès de 'formalisme' per crear originalitat a través d'una pallassada barata. És un joc d'astuta ingenuïtat que pot acabar molt malament.” Sens dubte, després de llegir el final del paràgraf pot sentir-se un “glup!” pel pànic que allò podia produir... L'anomenat “Realisme Socialista” continua sent un episodi digne d'estudi i Xostakóvitx un cas paradigmàtic. Com defugí aquelles amenaces? Com flueix la creativitat en el marc d'un art compromès políticament? Què té a veure l'art amb la vida política? Tot i res.
Conferència en castellà